Aficionats de l'Ontinyent C.F.

"Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitals, d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal, qui perd els orígens per identitat".

A la gent més jove aquestes paraules extretes d'un poema escrit i més tard musicat per el cantautor de Xàtiva Raimon en plena dictadura franquista, li poden haver sonat a xinés. La intenció del poema, en l'época en la que va ser escrit, era evidentment la de criticar l'opressió a la que estava siguent sotmés el poble.

Si eixes paraules les gastarem per explicar la situació que ha viscut l'Ontinyent C.F. en els últims anys i a tot el que ha passat en els poc més de 4 mesos que portem d'aquesta temporada, cada significat de cada frase és també totalment aplicable.

Ara fa 4 anys, a la temporada 2006-2007 Toni Aparicio arribava a l'Ontinyent C.F. per a capitanejar un projecte a llarg termini, en eixa temporada l'ascens no era l'objectiu primordial, l'idea era fer una base d'equip per a, en poc temps, tornar a la categoria que deu anys enrere perdérem i mai hauríem d'haver perdut. Al igual que aquest any, l'equip decidia inscriure's a la Copa Federació, un torneig des-cafeinat, una competició per a que els equips de Segona B i Tercera que no hagueren arribat a la Copa del Rei, i els eliminats en primera ronda, pogueren aspirar a ingressar una quantitat de diners que poguera fer pal·liar en part els problemes que s'intuien que en un futur no massa llunyà anaven a ser el pa nostre de cada dia, com a la fi s'ha confirmat.

Amb el transcórrer de la temporada la Copa Federació 2006-2007 es convertia en un problema més que una ajuda per als d'Aparicio. Igual que aquest any fins a la renovació de la plantilla viscuda l'últim mes, les múltiples baixes per lesió facilitaven, desgraciadament per al mister, les convocatòries per a eixos partits de més. Tot i aixo l'equip va anar passant rondes, primer a nivell de la Comunitat, després a nivell nacional, Granada, Sant Andreu, Pontevedra. Perquè aquest Ontinyent actual, conegut en tota Espanya pels èxits de l'any passat, la promoció, el robatori, etc, començà a fer-se un nom a nivell nacional des d'aquella Copa Federació 2006-2007 en la que es quedàrem a les portes de la final.

Oblidats del món durant 10 anys de penitencia en Tercera, aquells partits tornaren a omplir el Clariano, ens tornaren a ficar al mapa futbolístic del nostre país, els pocs que van anar a vore el partit de tornada de quarts de final contra el Sant Andreu, després de perdre 3-1 al Narcís Sala, varen vibrar amb l'espenta dels nostres quan ningu confiava en la remuntada. Els blanc i negres es va posar 1-0. A l'últim minut, aquelles no més de 200 persones que érem a l'estadi, tots en tribuna per cert, vàrem parèixer 2000 quan es confirmava la remuntada amb el 2-0 definitiu, estàvem després de molts anys, en semis d'alguna cosa!

I que dir de l'eliminatoria contra el Pontevedra, el viatge accidentat de l'anada amb aterrada d'emergència a Oporto i l'ambient del Clariano a la tornada, només recorde haver cridat més fort els gols d'Alcorcon que el de Noel eixe dia.

Eixa, al menys per a mi, va ser la primera vegada que l'Ontinyent de Toni Aparicio em feia vibrar d'emoció, després ha vingut tota la resta, tot el que s'hem emocionat en estos 4 anys i mig.

Després de provar les mels de la "Copa de veritat" que eix en els diaris, la de "Juancar", pot parèixer que el que demà es juga al Clariano siga una patxangueta d'entrenament de Dijous. Però si ara estem on estem, és en part per esta competició que ens va fer vibrar 4 anys enrere.