Aficionats de l'Ontinyent C.F.

Ha passat quasi una setmana, una de les pitjors setmanes de les nostres vides queda enrrere, no creieu que es hora de mirar endavant? El 20 de Juny de 2010 ja no el podrem oblidar cap aficionat al futbol, per damunt de colors, les sensacions que varem viure els vora 1000 Ontinyentins que estàvem a Santo Domingo i els que ho varen viure des de casa traspassa la rabia i el dolor de qui veu com l'equip del seu cor es apallissat, colpejat, robat, ningunejat per part de "forces extra-esportives", el que vàrem patir és un atemptat contra la dignitat al futbol.

Però cal mirar al futur, costarà molt, però com en tot, la vida continua, ningú de nosaltres ficarem condicions el dia que es "vàrem fer" del Ontinyent, ni nosaltres ni els nostres pares o iaios firmàrem un contracte on acceptàvem sentir el blanc i negre amb la condició d'algun dia arribar a l'elit del futbol professional, sabíem on ens clavàvem, vàrem nàixer modestos, som modestos i morirem modestos, però sentint el major dels orgulls possibles pel que som, i per la manera en la que aconseguim els nostres èxits, orgull que mai sentiran alguns per molts milions que puguen arribar a tindre.

Ens podran robar partits, eliminatòries, ascens, però mai eixe orgull, ni la il·lusió per seguir demostrant-lo on faja falta.

Recordeu el crit de guerra de l'afició de l'Eibar? Aquell que hem fet nostre d'un temps a esta part? Aquell que diu... a las trincheras! a las armas! Recordem-lo a partir d'ara, la guerra, en forma figurada clar està, ha començat, sabem per endavant que la tenim perduda, lluitem contra una gran mentida, contra un monstre lleig, molt lleig, fastigós diria jo, un monstre alimentat per poders fàctics, per equips mediàtics, i federatius corruptes, en resum diners i més diners... I com es pot plantar cara a aquest monstre? El president de l'Ontinyent, des que va entrar al seu càrrec no ha parat de repetir un missatge, "l'Ontinyent CF serà el que el poble d'Ontinyent vullga que siga".

Ara més que mai no donem l'esquena al club, en els moments difícils ha quedat demostrat que la gent s'uneix, davant d'una injustícia no queda altra que fer-nos forts, doblem el número de socis, entre tots fem el que estiga de la nostra part perquè l'equip mantinga el nivell dels ultims anys i si és possible el supere, espentem fort per a passar a eixa eliminatòria somniada de 16ens de final de copa, si es presenta l'ocasió, eliminem al Reial Madrid, per altra part estadísticament als últims anys no és una utopia, ja hem vist l'important que és, els punts que ens pot arribar a donar... que no tingam que esperar altres 40 anys per viure el que hem viscut, i mai oblidarem, aquest últim mes i mig.

Ningú, i molt menys aquest monstre fastigós impedirà que ens alcem, que tornem a començar, que se'n vaja qui se'n vaja i es quede qui es quede tornem a competir, que l'Ontinyent es re-invente per enéssima volta en la seua historia, la Penya la Torreta seguirà treballant pel club, viatjant amb els jugadors a cada desplaçament, organitzant autobusos, viatges massius on faja falta, ningú callarà al Frente Botifarra, no deixaran mut mai més al Clariano, ningú els llevara les ganes de fer festa, la gent jove seguirà muntant-se al carro, a la Penya la Sèpia s'uniran moltes més, tornarem a omplir El Clariano i a fer-lo tremolar, botarà novament d'emoció i encara que els pese ens il·lusionarem.

El que hem viscut, encara que el final ha sigut el més cruel possible, no pot quedar en sac trencat, deu ser el començament d'una nova era, hem demostrat ser una afició no de segona, sinó de primera, som l'essència del futbol, qualsevol dia es donaran compte del mal que li han fet a aquest esport, no al negoci.

Diumenge 7:30, matinada, somni i il·lusió, a més de traques, banderes, bufandes i camisetes de l'Ontinyent, és el que cadascun dels més de 200 aficionats disposats a pegar-se entre pit i esquena 450 kilòmetres d'autobús portaven en la seua motxilla. Quan convius dia a dia amb alguna cosa, per molt gran que siga, mai arribes a valorar en la seua justa mesura l'important que és, passem 3 o 4 voltes per El Clariano per anar a treballar i no ens parem a pensar en el que l'equip es juga ahí cada 15 dies durant esta temporada, per això, quan viatges junt amb ells les sensacions es disparen, quan els veus botar al camp, siga on siga, sents més que mai l'orgull per l'escut que porten al pit i et sents més que mai ciutadà de la localitat a la que representen.

Una cosa així però a la inversa vam sentir els que ens vam donar cita el Diumenge 23 de Maig en El Teler, cada volta que les càmeres de Punt 2 enfocaven als 200 ontinyentins que no paraven d'animar en el Pedro Escartin, les majors ovacions de la gent que allà estàvem, eren per a ells, les millors mostres d'orgulls per als nostres paisans, que bé lluix l'afició de l'Ontinyent C.F. fora de casa.

Unes hores abans que la gent és desplaçara a Guadalajara, confiada en escriure junt als nostres jugadors una nova pàgina dorada en els més de 60 anys de història del club, 5 bojos, i t'incluisc a tu Javi, que encara que no vas estar, vas moure els contactes necessaris, ens reuníem amb el concejal d'Esports, gràcies per tot Jorge, per ultimar algo que també en certa manera anava a ser històric en esta ciutat, tan bolcada en el futbol. Si és el glamurós millor que millor, som capaços de donar-ho tot pels èxits del Barça, Madrid, València o Atleti, som capaços d'escabellar-nos, i inclús perdre la vergonya per a, amb la bandera en mà, eixir a festejar pels nostres carrers lligues, champions i europa's leagues. Ara bé, amb l'equip de casa tot canvia, per a molta gent l'Ontinyent C.F. està en un segon plànol, per altra tanta, inclús, en un tercer.

Per això el que vam aconseguir realitzar fa un parell de diumenges en El Teler també va ser històric, els que vam plenar la sala habilitada per a la pantalla gegant, no anàvem a veure una gesta de la selecció espanyola, ni una final de champions, ni el final de lliga, anàvem a vore l'equip del poble jugar per l'ascens a Segona Divisió, la primera pantalla gegant per veure jugar a l'Ontinyent!!!

Serem els que serem, molts, bastants o pocs, però els que som ho valem, ho sentim i ho cridem pels que encara no es fan l'ànim de, sense reserves ni vergonyes, pujar-se al carro, encara que a la fi per força, acabaran pujant.

No fallem i repetim aquest diumenge en la sala més gran dels cines d'Ontinyent, a les 19:30 tots aquells que no viatgen estan convocats.

Que l'afició del Ontinyent CF és diferent, és sabut per tots, per directius, tècnics, jugadors, i per nosaltres mateix, sabem que no es sap per quina raó, ens costa cridar i animar als nostres quan cada 15 dies es juguen els quarts sobre la gespa del Clariano, fins que l'equip no ens contagia amb la seua entrega sobre el camp, no s'arranquem amb palmes i crits d'ànim, el inconfusible "Ontinyent, Ontinyent" ressona a l'estadi quan marquem el primer o quan ens el marquen, tot n'hi ha que dir-ho, en els moments difícils es fem notar.

Fora de casa la cosa canvia, perquè estem en territori enemic, perquè per algo s'hem gastat els euros i no té sentit eixir de casa, pegar-se la pantxà de kilòmetres i no fer-se notar, ahí és quan ens ix a flor de pell el orgull Ontinyentí, sentim els colors, i toquem les palmes, i cridem...

El viscut el Diumenge a Paterna, no ens ve de nou, fa tres anys, en tercera, vam acompanyar als nostres a Santa Pola quant no es podia fallar, quan la promoció passava per guanyar o guanyar, guanyàrem, desprès de superar eixe primer escull, tocava tocar el cel en Saragossa, i morir, per a en un minut ressuscitar en Sòria, estàvem en Segona B, i els plans de patiment i assentament en la categoria se'n anaven a terra quan una directiva, uns tècnics, uns jugadors increïbles... ens tornaven a fer tocar el cel amb els dits, només uns mesos desprès, lluitant fins l'últim instant per jugar el play-off, n'hi havia que acompanyar als nostres a Barcelona, el rival era l'Espanyol B, descendit, el resultat no va ser l'esperat, però ja ningú ens llevava el viscut eixe any, el que ningú esperava, ni el més optimiste, va passar el primer any a Segona B desprès de 10 anys a tercera.

L'any passat es repetia la història, de nou ningú esperava el que a la fi ens va deparar la temporada, com al circ, "el mas dificil todavia", junta gestora, apretures econòmiques, molts canvis a la plantilla, però el mateix pilar a la banqueta, n'hi havia que fer quallar als nous, Máyor per Líbano, Dieguito per Santi Villa, Jony per Rubio... el destí era diferent, els camps on la marea blanquinegra es tenia que fer notar altres, el més recordat, el Mini Estadi del Barça B, l'ocasió de Mayor, el pasillo a l'equip a l'àrea de servei de l'A-7... a la fi en Eivissa ens van furtar el somni de la promoció però la Copa no passà de llarg i la vam amarrar, es continuava creixent.

Aquest any amb la majoria de la plantilla renovada, amb Rangel, Àlex, César Soriano, Gonzalo, Jony, Kikín, Antonio, Torres, la tornada de Rubio, els nous valors, Collado, Fran Moreno... de nou una junta directiva... si damunt el pilar es manté per quart any consecutiu... tot apuntava a que podia ser, de nou l'Ontinyent estaria lluitant per tot, però no, de nou el marge de millora existia, 8 jornades líders, en la primera volta 11 partits sense perdre, 12 en la segona, equip menys golejat, i quasi tota la temporada en llocs d'ascens, ha aplegat l'hora de la veritat, altra vegada les últimes 7 jornades de lliga, altra vegada a somniar, i a fer ús de la calculadora, i a pegar-se la pantxà de kilòmetres, comencem en Paterna, però queda Benidorm, Dénia...i qui sap, perquè no, que ens vagen fent lloc a Alcorcon, Eibar, Jaen, Paléncia, Ponferrada... 

Segur que es tornarà a vore l'ambient del dia de la Cultural Leonesa al Clariano, tant de bo fora així tots els Diumenges, però que anem a fer, som així, diferents, o no, en el que no ni ha dubte, perquè s'ha vist al llarg de la història, és que en els moments més importants els d'Ontinyent no fallem.