Aficionats de l'Ontinyent C.F.

"Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitals, d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal, qui perd els orígens per identitat".

A la gent més jove aquestes paraules extretes d'un poema escrit i més tard musicat per el cantautor de Xàtiva Raimon en plena dictadura franquista, li poden haver sonat a xinés. La intenció del poema, en l'época en la que va ser escrit, era evidentment la de criticar l'opressió a la que estava siguent sotmés el poble.

Si eixes paraules les gastarem per explicar la situació que ha viscut l'Ontinyent C.F. en els últims anys i a tot el que ha passat en els poc més de 4 mesos que portem d'aquesta temporada, cada significat de cada frase és també totalment aplicable.

Ara fa 4 anys, a la temporada 2006-2007 Toni Aparicio arribava a l'Ontinyent C.F. per a capitanejar un projecte a llarg termini, en eixa temporada l'ascens no era l'objectiu primordial, l'idea era fer una base d'equip per a, en poc temps, tornar a la categoria que deu anys enrere perdérem i mai hauríem d'haver perdut. Al igual que aquest any, l'equip decidia inscriure's a la Copa Federació, un torneig des-cafeinat, una competició per a que els equips de Segona B i Tercera que no hagueren arribat a la Copa del Rei, i els eliminats en primera ronda, pogueren aspirar a ingressar una quantitat de diners que poguera fer pal·liar en part els problemes que s'intuien que en un futur no massa llunyà anaven a ser el pa nostre de cada dia, com a la fi s'ha confirmat.

Amb el transcórrer de la temporada la Copa Federació 2006-2007 es convertia en un problema més que una ajuda per als d'Aparicio. Igual que aquest any fins a la renovació de la plantilla viscuda l'últim mes, les múltiples baixes per lesió facilitaven, desgraciadament per al mister, les convocatòries per a eixos partits de més. Tot i aixo l'equip va anar passant rondes, primer a nivell de la Comunitat, després a nivell nacional, Granada, Sant Andreu, Pontevedra. Perquè aquest Ontinyent actual, conegut en tota Espanya pels èxits de l'any passat, la promoció, el robatori, etc, començà a fer-se un nom a nivell nacional des d'aquella Copa Federació 2006-2007 en la que es quedàrem a les portes de la final.

Oblidats del món durant 10 anys de penitencia en Tercera, aquells partits tornaren a omplir el Clariano, ens tornaren a ficar al mapa futbolístic del nostre país, els pocs que van anar a vore el partit de tornada de quarts de final contra el Sant Andreu, després de perdre 3-1 al Narcís Sala, varen vibrar amb l'espenta dels nostres quan ningu confiava en la remuntada. Els blanc i negres es va posar 1-0. A l'últim minut, aquelles no més de 200 persones que érem a l'estadi, tots en tribuna per cert, vàrem parèixer 2000 quan es confirmava la remuntada amb el 2-0 definitiu, estàvem després de molts anys, en semis d'alguna cosa!

I que dir de l'eliminatoria contra el Pontevedra, el viatge accidentat de l'anada amb aterrada d'emergència a Oporto i l'ambient del Clariano a la tornada, només recorde haver cridat més fort els gols d'Alcorcon que el de Noel eixe dia.

Eixa, al menys per a mi, va ser la primera vegada que l'Ontinyent de Toni Aparicio em feia vibrar d'emoció, després ha vingut tota la resta, tot el que s'hem emocionat en estos 4 anys i mig.

Després de provar les mels de la "Copa de veritat" que eix en els diaris, la de "Juancar", pot parèixer que el que demà es juga al Clariano siga una patxangueta d'entrenament de Dijous. Però si ara estem on estem, és en part per esta competició que ens va fer vibrar 4 anys enrere.

Per favor, que algú m'esborre el disc dur, no parle del meu ordinador, el que demane és que algun científic, físic, informàtic, invente una màquina o artefacte que al igual que amb la memòria de l'ordinador, fora capaç d'esborrar-me de la meua, glòries, èxits, triomfs, eufòries recents; va ser molt bonic el viscut fa quasi mig any, però la realitat ara per ara és molt diferent.

Allò de... "n'hi ha que sumar 45 punts quant abans, i després ja vorem fins on arribem" ha sigut  l'eterna cançoneta que portem escoltant als directius, entrenador i jugadors del Ontinyent C.F. des de que tornàrem a la Segona B fa 3 anys i mig, tal volta el primer any érem conscients de la importància de complir amb el repte, les següents temporades s'ha seguit repetint "l'eslògan", però amb la boca xicoteta, com a una manera de complir amb el tràmit, com si tinguérem tots la seguretat de que l'equip ho anava a aconseguir sobradament, per a que parlar del l'any passat...

Per això dia a dia, any rere any, la nostra percepció ha canviat respecte al nostre equip. Això no és una critica cap a nosaltres, l'afició, que collons, "que nos quiten lo bailao", el que hem patit, gaudit, plorat, ja ho tenim a dins, ningú ens ho furtarà i acostumats a tants anys de Tercera i a pasos efímers, discrets i agònics per Segona B, el viscut era fins i tot merescut.

I ja vegeu, parle per mi, no sé vosaltres, però tant de bo poguera oblidar no per sempre, fiquem... fins a juny: la temporada passada, res de Guadalajara, res de pantalles gegants, ni de Ipurua, ni Alcorcon, ni els gols de Montanyés, ni el de Matas a l'Eibar, mai vam estar 60 minuts a Segona Divisió...

L'experiència ens vindria bé, tal volta així, el diumenge contra un rival a dia de hui directissim de l'Ontinyent no haguérem deixat mut El Clariano; tal volta així, la gent que ha deixat d'anar al camp en les últimes setmanes perquè l'Ontinyent no ocupa els llocs alts de la categoria, seguiria recoltzant incondicionalment l'equip cada 15 dies, segur que amb la memòria resetejada no desconfiaríem del, fins ahir, ànima i artífex de les glòries a les que hem arribat en l'últim lustre, i els nostres guerrers invencibles no ens semblarien ara jugadors desmotivats, sense feeling amb el entrenador ni involucració amb el projecte.

No vull saber de qui és la culpa, tal volta siga només la mala sort, ja sabem que quan la pilota no vol entrar tot són problemes i conflictes, i diuen que una volta entra, ací pau i allà glòria, i ja que això de la màquina que et resseteja el sistema no és més que ciència ficció, fem tots l'esforç de deixar de fer comparacions, i sigam realistes amb el que estem jugant-se, perquè aquest any l'eslògan, la cançoneta, el... "n'hi ha que sumar 45 punts, i després ja vorem fins on arribem" torna a ser més realista que mai.

Tot presagiava que el partit front al Dénia anava a ser una paxangueta. Ja se sap, fred, champions en la tele, etc. Però oh! sorpresa! pocs minuts abans de començar el partit hi havia cues en les taquilles, que dius: Però açò què és?

I axó no es el millor, el millor és que tu creus que has comprat una entrada per a la Copa Federació, però no, acabes de comprar una entrada per vore un partit de "Copa Confederació", i tornes a dir: Però açò què és?

Això sí, una volta entres al camp, tot torna a la normalitat i tot té sentit. No és la copa confederació, sinó la copa federació; sí, sí, la mateixa federació que ens la va jugar en promoció, i tota la gent que hi havia en taquilla, era en definitiva, tota la gent que va anar al partit, val que no seríem més d'un centenar de persones, però tots teníem que passar per taquilla, i tots ho vam fer a la mateixa hora, 5 minuts abans de començar el partit.

Per les grades, els que sempre solen anar a esta classe de partits, La Penya la Torreta i El Frente Botifarra mermats per les baixes, els quatre jubilats de tribuna, Javi i Marta, el senyor Pepe, Ferran amb la bufanda del Eibar, i quatre bojos més. I en la llunyania de la general veia a dos "tipos" en una llotja, amb el que pareixia ser un ordinador portàtil, que dius: Però això què es? I penses: Si voleu consultar el mercat borsari a Internet, no serà millor fer-ho a casa?

Bo, van passar els minuts fins que va arribar el minut més important del partit, el xiulit de l'àrbitre que anunciava el final de la primera part. No sé si ho sabeu, però el més important en els partits entre setmana, és menjar-se l'entrepà, i ahir ho vam fer mentre sentíem per megafonia la versió rock de l'himne del club, o tot un clàssic com "al campo del Clariano vamos".

Bé, al que anàvem, ahir tocava entrepà de llomello, però clar amb 7ºC, el problema era menjar-se'l amb els guants posats i amb la bufanda de l'Ontinyent tapant-te la cara. Però el sopar és sagrat, així que es va fer el que es va poder i finalment l'entrepà va acabar consumint-se, igual que el partit, que a la fi i al cap era la excusa per no quedar-se en casa a vore per televisió a eixos transatlàntics mediàtics, i gaudir de la frescoreta veient al que en realitat és el nostre equip, pese a que jugue una copa confederació que ningú sap de que va.