Aficionats de l'Ontinyent C.F.

Per favor, que algú m'esborre el disc dur, no parle del meu ordinador, el que demane és que algun científic, físic, informàtic, invente una màquina o artefacte que al igual que amb la memòria de l'ordinador, fora capaç d'esborrar-me de la meua, glòries, èxits, triomfs, eufòries recents; va ser molt bonic el viscut fa quasi mig any, però la realitat ara per ara és molt diferent.

Allò de... "n'hi ha que sumar 45 punts quant abans, i després ja vorem fins on arribem" ha sigut  l'eterna cançoneta que portem escoltant als directius, entrenador i jugadors del Ontinyent C.F. des de que tornàrem a la Segona B fa 3 anys i mig, tal volta el primer any érem conscients de la importància de complir amb el repte, les següents temporades s'ha seguit repetint "l'eslògan", però amb la boca xicoteta, com a una manera de complir amb el tràmit, com si tinguérem tots la seguretat de que l'equip ho anava a aconseguir sobradament, per a que parlar del l'any passat...

Per això dia a dia, any rere any, la nostra percepció ha canviat respecte al nostre equip. Això no és una critica cap a nosaltres, l'afició, que collons, "que nos quiten lo bailao", el que hem patit, gaudit, plorat, ja ho tenim a dins, ningú ens ho furtarà i acostumats a tants anys de Tercera i a pasos efímers, discrets i agònics per Segona B, el viscut era fins i tot merescut.

I ja vegeu, parle per mi, no sé vosaltres, però tant de bo poguera oblidar no per sempre, fiquem... fins a juny: la temporada passada, res de Guadalajara, res de pantalles gegants, ni de Ipurua, ni Alcorcon, ni els gols de Montanyés, ni el de Matas a l'Eibar, mai vam estar 60 minuts a Segona Divisió...

L'experiència ens vindria bé, tal volta així, el diumenge contra un rival a dia de hui directissim de l'Ontinyent no haguérem deixat mut El Clariano; tal volta així, la gent que ha deixat d'anar al camp en les últimes setmanes perquè l'Ontinyent no ocupa els llocs alts de la categoria, seguiria recoltzant incondicionalment l'equip cada 15 dies, segur que amb la memòria resetejada no desconfiaríem del, fins ahir, ànima i artífex de les glòries a les que hem arribat en l'últim lustre, i els nostres guerrers invencibles no ens semblarien ara jugadors desmotivats, sense feeling amb el entrenador ni involucració amb el projecte.

No vull saber de qui és la culpa, tal volta siga només la mala sort, ja sabem que quan la pilota no vol entrar tot són problemes i conflictes, i diuen que una volta entra, ací pau i allà glòria, i ja que això de la màquina que et resseteja el sistema no és més que ciència ficció, fem tots l'esforç de deixar de fer comparacions, i sigam realistes amb el que estem jugant-se, perquè aquest any l'eslògan, la cançoneta, el... "n'hi ha que sumar 45 punts, i després ja vorem fins on arribem" torna a ser més realista que mai.