Aficionats de l'Ontinyent C.F.

Que l'afició del Ontinyent CF és diferent, és sabut per tots, per directius, tècnics, jugadors, i per nosaltres mateix, sabem que no es sap per quina raó, ens costa cridar i animar als nostres quan cada 15 dies es juguen els quarts sobre la gespa del Clariano, fins que l'equip no ens contagia amb la seua entrega sobre el camp, no s'arranquem amb palmes i crits d'ànim, el inconfusible "Ontinyent, Ontinyent" ressona a l'estadi quan marquem el primer o quan ens el marquen, tot n'hi ha que dir-ho, en els moments difícils es fem notar.

Fora de casa la cosa canvia, perquè estem en territori enemic, perquè per algo s'hem gastat els euros i no té sentit eixir de casa, pegar-se la pantxà de kilòmetres i no fer-se notar, ahí és quan ens ix a flor de pell el orgull Ontinyentí, sentim els colors, i toquem les palmes, i cridem...

El viscut el Diumenge a Paterna, no ens ve de nou, fa tres anys, en tercera, vam acompanyar als nostres a Santa Pola quant no es podia fallar, quan la promoció passava per guanyar o guanyar, guanyàrem, desprès de superar eixe primer escull, tocava tocar el cel en Saragossa, i morir, per a en un minut ressuscitar en Sòria, estàvem en Segona B, i els plans de patiment i assentament en la categoria se'n anaven a terra quan una directiva, uns tècnics, uns jugadors increïbles... ens tornaven a fer tocar el cel amb els dits, només uns mesos desprès, lluitant fins l'últim instant per jugar el play-off, n'hi havia que acompanyar als nostres a Barcelona, el rival era l'Espanyol B, descendit, el resultat no va ser l'esperat, però ja ningú ens llevava el viscut eixe any, el que ningú esperava, ni el més optimiste, va passar el primer any a Segona B desprès de 10 anys a tercera.

L'any passat es repetia la història, de nou ningú esperava el que a la fi ens va deparar la temporada, com al circ, "el mas dificil todavia", junta gestora, apretures econòmiques, molts canvis a la plantilla, però el mateix pilar a la banqueta, n'hi havia que fer quallar als nous, Máyor per Líbano, Dieguito per Santi Villa, Jony per Rubio... el destí era diferent, els camps on la marea blanquinegra es tenia que fer notar altres, el més recordat, el Mini Estadi del Barça B, l'ocasió de Mayor, el pasillo a l'equip a l'àrea de servei de l'A-7... a la fi en Eivissa ens van furtar el somni de la promoció però la Copa no passà de llarg i la vam amarrar, es continuava creixent.

Aquest any amb la majoria de la plantilla renovada, amb Rangel, Àlex, César Soriano, Gonzalo, Jony, Kikín, Antonio, Torres, la tornada de Rubio, els nous valors, Collado, Fran Moreno... de nou una junta directiva... si damunt el pilar es manté per quart any consecutiu... tot apuntava a que podia ser, de nou l'Ontinyent estaria lluitant per tot, però no, de nou el marge de millora existia, 8 jornades líders, en la primera volta 11 partits sense perdre, 12 en la segona, equip menys golejat, i quasi tota la temporada en llocs d'ascens, ha aplegat l'hora de la veritat, altra vegada les últimes 7 jornades de lliga, altra vegada a somniar, i a fer ús de la calculadora, i a pegar-se la pantxà de kilòmetres, comencem en Paterna, però queda Benidorm, Dénia...i qui sap, perquè no, que ens vagen fent lloc a Alcorcon, Eibar, Jaen, Paléncia, Ponferrada... 

Segur que es tornarà a vore l'ambient del dia de la Cultural Leonesa al Clariano, tant de bo fora així tots els Diumenges, però que anem a fer, som així, diferents, o no, en el que no ni ha dubte, perquè s'ha vist al llarg de la història, és que en els moments més importants els d'Ontinyent no fallem.